El diòxid de titani (TiO2) és una pols o pols blanca fina que es produeix de manera natural. Es va produir per primera vegada intencionadament per utilitzar-lo com a pigment blanc el 1923.
És naturalment opac i brillant, la qual cosa el fa útil per utilitzar-lo en paper, ceràmica, cautxú, tèxtils, pintures, tintes i cosmètics. També és resistent a la llum ultraviolada (UV) i s'utilitza àmpliament en filtres solars i pigments que probablement estiguin exposats a la llum UV. S'utilitza en una gran varietat de productes per a la cura personal, com ara cosmètics de colors com ara ombres d'ulls i rubor, pols soltes i premsades i filtres solars.
El diòxid de titani pot formar diverses formes diferents, que tenen propietats diferents. Algunes formes es poden convertir en nanomaterials. El TiO2 micronitzat (també anomenat "nano" o "nanopartícules") es va introduir a principis de la dècada de 1990. Tant la nanotecnologia com la micronització es refereixen a la pràctica de crear mides de partícules molt petites d'un material determinat. "Nanopartícules" normalment es refereix a partícules de menys de 100 nanòmetres; un nanòmetre és 1/1 mil milions d'un metre. A aquestes mides petites, i a concentracions baixes, el diòxid de titani sembla transparent, la qual cosa permet crear filtres solars efectius que no semblen blancs.
Diòxid de titani, o TiO2, apareixerà a les etiquetes dels productes, però les empreses no estan obligades a enumerar la mida o l'estructura dels ingredients. Quan s'utilitza en filtres solars per bloquejar la llum UV, el diòxid de titani es considera un ingredient actiu, el que significa que també s'ha d'indicar la concentració.
